Caramel, una experiència que travessa el cos
Caramel, una experiència que travessa el cos
Ahir a la vesprada, Caramel es va representar al Teatre Auditori d’Alcanar amb l’aforament complet, en una funció que va sacsejar i commoure profundament el públic assistent.
Caramel naix del desig d’entendre. D’intentar mirar de prop les relacions que establim amb allò que consumim, amb allò que ens calma, ens consola o ens permet evadir-nos. L’obra assumeix que no hi ha respostes simples: una mateixa cosa pot ser, alhora, alliberament i presó, alleujament i dependència.
La peça evita tant el judici moral com la romantització del consum i posa el focus en una qüestió més profunda: la relació que establim amb aquestes pràctiques, especialment quan el desig es transforma en compulsió. Caramel no vol donar lliçons: vol obrir preguntes.
Però sobretot, Caramel és una experiència que es viu amb el cos. Hi ha artistes que no interpreten música: la travessen. I tot el que toca Clara Peya arriba al cor perquè naix d’una recerca constant, obstinada, de comprensió. D’ella mateixa i del món. Una recerca que va molt més enllà de l’espectacle i s’endinsa en un territori fràgil, íntim i profundament humà.
Si en treballs anteriors el corsé simbolitzava allò que oprimeix, ací el caramel representa allò de què depenem. El que ens alleuja, ens distreu o ens permet aguantar. Substància, refugi, addicció. Però també un intent sincer —i desesperat— de trobar pau, equilibri, un lloc on descansar.
La música de Clara Peya no acarona: travessa l’epidermis. S’instal·la al cos i remou. No és decorativa ni complaent; busca dir alguna cosa essencial, encara que faça mal. En diàleg amb la música, la coreografia i les ballarines construeixen un llenguatge potent, on el cos parla allà on les paraules ja no arriben.
La veu —fràgil i precisa— de Pablo Messiez, com la de Clara, és un altre dels punts de veritat de la peça. Els textos són d’una gran força, com també ho és la coreografia, que sosté el pensament sense il·lustrar-lo, amplificant-lo.
Caramel no és un espectacle còmode. És una obra que fa mal, que t’arriba al cor i que et remou. Però justament per això és tan valuosa. No busca donar respostes ni morals clares; busca obrir preguntes. Ni callar, ni jutjar. Intentar entendre per poder cuidar-nos.
